Etiquetes
atenció domiciliària, atenció primària de salut, cost-benefici, cronicitat, hospitalització a domicili, pacients complexos
El dia 17 de març va tenir lloc la sessió tècnica del Consorci de Salut i Social de Catalunya que duia per títol: “Què sabem de l’activitat domiciliària dels professionals sanitaris?”. Aquesta sessió constava de dues xerrades. La primera, “Atenció domiciliària: de l’evidència científica a com innovar en la pràctica diària”, la conduí en Sebastià J. Santaeugènia, Cap del servei de Geriatria i Cures Pal.liatives de Badalona Serveis Assistencials. Es va focalitzar sobretot en la hospitalització domiciliària. Va presentar un model d’hospitalització domiciliària multidisciplinar dirigit a l’atenció de processos com l’ictus, les fractures de maluc, post cirurgia, MPOC i IC, integrat per diferents professionals (geriatria, infermeria, treball social, rehabilitació) amb el que, des de Badalona Serveis Assistencials, ha apostat com a model per a facilitar les altes en aquestes patologies i evitar complicacions derivades de llargues estades a l’hospit
al o en serveis de convalescència. Els costos derivats d’aquest model, són menors, en relació als costos econòmics dels ingressos per les mateixes patologies. Aquest model beu dels models d’hospitalització domiciliària anglesos i australians. Posteriorment, en la segona xerrada, realitzada per en Xavier Salvador, tècnic de la Divisió d’Anàlisi de la Demanda i d’Activitat de CatSalut, es mostraren les xifres sobre ingressos, reingressos i tipologia de patologies que generen atenció domiciliària i quins costos se’n deriven.
La història ens alerta del poder de les paraules en tant que creadores de necessitats. Així, sentim constantment, de boca de diferents promotors d’innovacions en la gestió de pacients amb patologies cròniques (entre d’altres) que l’escenari futur d’envelliment i cronicitat (esfereïdor!) “obliga a repensar l’abordatge de l’atenció als pacients “complexos”. Ara bé, no caiguem en el parany: “Repensar” no vol dir, en tots els casos, que s’hagi de “crear de nou”, que calgui “innovar”. Repensar implica veure des d’on s’observa el que passa (des de l’hospital, des de la primària), quina és la situació de cada actor (hospital, primària) dins de l’escenari i com es poden redistribuir els recursos existents de la millor manera possible per a poder donar l’atenció que cada pacient necessita. On posem el focus? A quin actor li cal “repensar”? Potser augmentar els recursos a l’Atenció Primària per a poder atendre millor als pacients domiciliaris, augmentar els recursos als serveis de rehabilitació per a disminuir-ne les llistes d’espera i treballar en conjunt amb els treballadors socials (serveis ja existents, però amb una precarietat elevada fruït de la disminució dels pressupostos en aquests últims anys), seria una bona manera de “repensar” l’atenció als pacients complexos sense necessitat de crear estructures perifèriques als serveis d’atenció domiciliària existents. Des de l’Atenció Primària es pot coordinar (i es coordina!) el seguiment de pacients post intervinguts, amb AVC, IC, MPOC i a qui se’ls hi acaba d’implantar una pròtesi de maluc.
Ens preguntem, quin seria el cost-benefici d’augmentar els recursos a l’Atenció Primària per millorar l’atenció dels pacients domiciliaris comparant-lo amb el cost-benefici de crear una estructura hospitalària per realitzar la mateixa feina en el mateix horari?
Davant la pregunta: Què en sabem de l’activitat domiciliària dels professionals sanitaris? I després de la sessió tècnica, podem concloure, que poca cosa en saben o en volen saber, els qui decideixen. El focus i la cerca de solucions, tornen a estar fora de l’Atenció Primària.
Creiem que és necessària una reflexió prèvia a la implantació d’aquest tipus d’iniciatives en la resta de territoris. Perquè sabem i (volem creure que saben) que una Atenció Primària forta millora la salut de les persones i que més metges de família i menys especialistes disminueixen la mortalitat de la població.
Us deixem un enllaç on podreu trobar les dues xerrades.
Foto obtinguda de: http://www.fondosfondos.com/fondos-de-pantalla/Colores_desenfocados-64.html
FoCAP 
Mariola said:
Bon dia, estic totalment d’acord amb l’article. Darrerament des de salut estan creant noves estructures en comptes de re definir les ja existent, això suposa una despesa important. Això no és innovar això és crear, duplicar i malbaratament dels recursos ja existents.
Sebas Calero said:
Tot i estant completament d’acord amb l’article, crec que malauradament l’enemic el tenim a casa nostre: hi ha masses professionals i EAP a la nostra AP a la que ja li estar bé que altres facin l’atenció domiciliària. Aquest és el nostre drama…
Arq. Yolanda E. Sbrola Sellart said:
Sin duda la internacion domiciliaria es una alternativa muy importante desde el punto de vista de la Calidad de vida del paciente y la atención con equipos multidisciplinarios dentro de un entorno y contención familiar, psicológicamente genera resultados positivos desde el punto de vista de la recuperación.
La relación Costo- Beneficio mejora, pero esta ecuacion no sólo tiene que ver con una cuestión económico financiera, sino que , a mi criterio, lo más importante, es que contribuye a una recuperación más rápida del paciente.
La tendencia a nivel mundial, contemplado dentro de estándares internacionales de Calidad es tener como objetivo, trabajar con la Salud, más que con la Enfermedad.
Por lo tanto, hay que trabajar en Prevención, teniendo como meta: TENDER AL PACIENTE VERTICAL.
En Argentina, adónde yo vivo, se ha avanzado mucho en este tema, producto de un trabajo de compromiso con la mejora continua.
Arq. Yolanda E. Sbrola Sellart.
Consultora y Evaluadora de Calidad en Salud.
Retroenllaç: Desvestint la primària: nova concessió de l’atenció domiciliària a Mutuam | FoCAP