Etiquetes

, , , , ,

https://i2.wp.com/www.paho.org/nutricionydesarrollo/wp-content/uploads/2012/11/Explicando-los-determinantes-sociales-de-la-salud.jpgEn Daniel Martínez García,  R1 de Medicina Familiar i Comunitària a la Unitat Docent de Barcelona Ciutat, ens envia un article sobre sistemes sanitaris, retallades i determinants socials de la salut, del que ens fem ressó. Benvingut un R1 a l’espai del FoCAP, desitgem poder-nos apropar a molts més metges residents. Aquest mateix document ha estat publicat a Diagonal i a Directa

El sistema sanitari, la salut i la malaltia. Una qüestió de classe

Deia Rudolf Virchow, metge alemany del segle XIX: “La medicina és una ciència social i la política no és més que medicina a gran escala”. És a dir, tot i el paper fonamental que té el sistema sanitari en l’abordatge agut de moltes malalties, per sobre de tot el que determina la salut de la població (salut pública) són les condicions en què viu: la precarietat en els contractes, la jornada laboral, la seguretat al lloc de treball, el subsidi d’atur i altres serveis de protecció social, l’exposició a agents tòxics, tenir un habitatge digne, l’accés a una alimentació de qualitat i a aigua potable, etc. La crisi capitalista està arrasant les conquestes en el sistema sanitari i la salut pública. La salut dels treballadors està en greu perill.

Per molt que la dreta i la socialdemocràcia que li fa el joc estiguin orgullosos d’haver estat capaços de retallar en sanitat i prestacions socials sense repercussions en la qualitat de l’assistència, les xifres parlen per si soles: el pressupost estatal de sanitat s’ha reduït un 10,6% des de l’arribada del PP al Govern, la mitjana de reducció de la despesa per habitant a les comunitats autònomes ha estat d’un 10,4% i en el cas de Catalunya (sota la batuta de CiU i el consentiment d’ERC), la tisorada ha estat d’un 16% al Departament de Sanitat i un 12% al de Benestar Social i Família. Ara mateix, a Catalunya tenim en llista d’espera 27.643 persones més que l’any 2010. El darrer mes de maig a l’Hospital de Bellvitge hi va morir un pacient després d’estar 22 mesos en llista d’espera per ser operat d’una hèrnia abdominal, i al mes d’octubre el cap del servei de Cirurgia Cardíaca de l’Hospital Vall d’Hebron va denunciar la mort, a conseqüència de les retallades, de dos pacients que estaven en llista d’espera. Com a conseqüència de la denúncia, aquest cap de servei va ser destituït. Altres exemples de mesures draconianes són l’eliminació de l’assistència 24 hores en 58 CAP, la reducció d’horari en 31 i el tancament de 4. El pressupost per a ambulàncies ha disminuït un 12% i 1.134 llits d’hospital estan inutilitzats.

Per valorar la qualitat d’un sistema sanitari, un indicador molt utilitzat és el tant per cent d’hospitalitzacions evitables per atenció primària sobre el total d’hospitalitzacions (a més percentatge, pitjor qualitat). Sota el govern de CiU, a Catalunya hem passat d’un 13,2% a un 16,4%. Si a això hi sumem les retallades en transport sanitari i que la majoria de CAP tancats es troben en zones rurals (on acostuma a viure població envellida amb dificultats per desplaçar-se a un hospital), no cal ser gaire lúcid per adonar-se de les dramàtiques conseqüències que aquestes mesures comporten.

L’altra cara de les retallades en sanitat és l’empitjorament de les condicions laborals. Això suposa un doble atac (a professionals i a pacients), ja que tot retrocés en drets, tot acomiadament, té un efecte en la qualitat de l’atenció rebuda pels usuaris. A Catalunya, tan sols tenint en compte l’ICS (hi ha molts altres proveïdors de salut) s’han perdut més de 1.500 lloc de treball, i al conjunt dels treballadors públics de la sanitat (també la concertada) se’ls ha retallat el salari: un 5% l’Estat i un 3% la Generalitat, sumat a l’eliminació total o parcial de les pagues extres del 2012 i el 2013.

El model sanitari que pretenen imposar

Totes aquestes mesures tenen com a objectiu final treure benefici del suculent negoci que alguns volen fer amb la sanitat. L’estratègia és clàssica: primer es devalua el que és públic, després es fa una campanya mediàtica per desprestigiar-ho i finalment es privatitza.

Com que no s’atreveixen a acabar de cop i volta amb la sanitat pública, segueixen tot tipus de camins intermedis que preparen el terreny i generen suculents beneficis als magnats de la privada. Un exemple clar el tenim al Consorci Sanitari de Lleida, una institució que pretén agrupar el conjunt dels serveis sanitaris de la província amb l’excusa de millorar-ne la coordinació. L’aspecte central aquí és que la fórmula “consorci” permet adscriure’s a un règim jurídic privat, situa les finances fora del control del Parlament i facilita integrar institucions amb ànim de lucre dins els centres públics. Sembla evident per què es volen constituir consorcis: representen el 20% dels serveis sanitaris públics catalans però acumulen el 95% dels casos de corrupció. Dos exemples, dels molts que hi ha, són els 2,4 milions d’euros desapareguts en mans dels gestors dels hospitals de Blanes i Calella, i l’escàndol dels directius de l’Hospital de Sant Pau que cobraven sous de desenes de milers d’euros sense fer acte de presència al seu lloc de feina.

En aquesta línia es troba el funcionament de l’empresa privada Barnaclínic dins les instal·lacions de l’Hospital Clínic de Barcelona. S’utilitza l’excusa que atenent pacients de mútues amb recursos i professionals públics s’aconsegueix finançament que repercuteix en la qualitat del sistema. Però això és una fal·làcia; els espais per treballar, les tecnologies i els recursos humans són limitats: mentre un pacient de la privada es atès via exprés, un pacient de la pública segueix en llista d’espera. I a més, Barnaclínic deu a l’hospital més d’1 milió d’euros.

No menys alarmants són els concerts que moltes autonomies tenen amb hospitals privats, que pertanyen a grups com IDC Salud-Quirón. Dels diners dels treballadors en surten suculents beneficis per repartir entre els accionistes. I si amb tot això no n’hi hagués prou, les retallades no han afectat de la mateixa manera la pública i la privada-concertada. En el cas de Catalunya, el 2010 el pressupost per a la privada-concertada amb prou feines arribava al 50% de la despesa total en sanitat; el 2014 ja va superar el 54%. De la mà de Catalunya, com a campiones del desmantellament de la sanitat pública, també cal premiar Madrid: són les dues comunitats autònomes que més fons públics destinen a la gestió privada.

Clarament, el que pretenen és imposar a poc a poc un sistema en què la sanitat pública sigui residual, destinada als sectors més pobres de la societat i en què qualsevol que vulgui rebre una atenció d’una mínima qualitat es vegi obligat a pagar-se una mútua. Boi Ruiz, conseller català de Sanitat i antic president de la patronal sanitària catalana, no ho va poder deixar més clar: “La salut depèn d’un mateix, no de l’Estat. No existeix un dret a la salut”. Albano Dante, fins fa poc membre editor de la revista Cafè amb Llet (coneguda per haver destapat els escàndols de corrupció de la sanitat catalana) i ara diputat per Catalunya Sí que es Pot, ha denunciat el vincle de l’Assemblea Nacional Catalana amb la sanitat privada: en els seus documents programàtics, firmats per destacats directius de la patronal sanitària, aposten pel copagament i elogien el sistema de la privada-concertada.

Pretenen crear un sistema calcat al dels EUA. Però, aquest és un sistema més eficient o obté millors resultats en salut? Les dades ho neguen clarament: els Estats Units són el país del món amb més despesa en sanitat per habitant i, tot i així, un 16% de la població censada no té cap tipus de cobertura i la que tenen 62 milions de ciutadans es considera insuficient. La conseqüència d’això és que entre 45.000 i 100.000 pacients moren cada any per falta d’atenció mèdica. Per a molts dels que tenen la sort de poder-se pagar l’atenció que la seva malaltia requereix, la situació tampoc és gaire encoratjadora: als EUA cada minut dues persones es converteixen en pobres per haver d’afrontar el pagament de factures relacionades amb serveis sanitaris. El 60% de la gent que fa fallida és perquè ha de fer front a deutes amb les asseguradores mèdiques.

En aquest línia sinistra per potenciar les mútues, encaixa a la perfecció el projecte Visc+ de Convergència, que pretén vendre les dades sanitàries dels pacients de la sanitat pública a empreses privades. Degraden la sanitat pública i forcen a qui s’ho pot permetre a pagar-se una mútua, no sense abans informar les asseguradores de quins problemes de salut té aquesta persona, perquè amb aquesta informació puguin encarir les pòlisses.

La salut és política

En paraules del Grup de Recerca en Desigualtats en Salut GREDS-ENCOMET1: “La lluita de classes constitueix un element fonamental d’una política radical de salut pública”. Això és així perquè la lluita de classes és el motor de les millores en sanitat i l’únic camí que porta a la millora de les condicions de vida dels treballadors. La pitjor epidèmia del nostre temps és la desigualtat social, i així ho reconeix la CIM (Classificació Internacional de Malalties), que situa la pobresa extrema com la principal causa de malaltia al planeta. Quan sentim afirmacions així acostumem a pensar en països de l’anomenat “Tercer Món”, però aquesta percepció està totalment allunyada de la realitat: la desigualtat en salut inunda la societat occidental. Un estudi realitzat els anys noranta per professionals del Harlem Hospital de Nova York va determinar que és menys probable arribar als 65 anys en aquest barri que a Bangladesh. Van reclamar ser declarats zona catastròfica però van rebre el silenci com a resposta. Dues dècades després, una crisi econòmica salvatge no ha fet més que empitjorar la situació.

Al Regne Unit, el país on més s’han investigat els determinants socials de la salut, es calcula que cada any hi moren 42.000 pacients d’entre 16 i 74 anys per viure en condicions socioeconòmiques desfavorables. És com si al Regne Unit cada dia s’estavellés un avió amb la gent més pobra del país.

És diferent, la situació a l’Estat espanyol? Desgraciadament, no. Per donar només algunes xifres, es calcula que cada any hi ha 35.000 morts socialment evitables, l’equivalent de 4 morts a l’hora i 120.000 morts per accident o malaltia laboral (7.000, per càncer); 1 de cada 4 treballadors respira tòxics cancerígens al seu lloc de treball; i a Barcelona, per exemple, la diferència en esperança de vida entre els barris més rics i els més pobres arriba gairebé als 10 anys. Està demostrat que en la salut i l’esperança de vida hi influeix més el codi postal que factors com el sistema sanitari o ser fumador.

Per tant, millorar la salut dels treballadors no passarà mai només pels avenços científics ni per la promoció d’estils de vida saludables. La millora de la salut pública no respon a la suma de petits esforços individuals; es tracta d’una tasca col·lectiva que ha d’emmarcar-se en la lluita dels treballadors per la transformació social. Citant un altre cop Virchow: “La millora de la medicina allargarà la vida humana, però la millora de les condicions socials permetrà assolir aquest fi més ràpidament i amb més èxit […]. La recepta es pot resumir així: democràcia plena i sense restriccions”.

1 Bona part de les dades utilitzades en aquest article provenen de treballs del grup de recerca GREDS-EMCONET, de la Universitat Pompeu Fabra(http://www.upf.edu/greds-emconet/es/).

Foto obtinguda de: paho.org