Etiquetes

, , , , , , ,

indexEns fem ressò del post “Michael Jackson y el tamaño del cupo” que Ángel Ruiz Téllez va publicar en el blog Primum non nocere 2015 del company Rafa Bravo. L’article ha suscitat una discussió apassionant entre professionals que semblen representar diferents posicions. Les persones que hi han participat són excel·lents professionals, preocupats sincerament pels pacients i per l’atenció primària, així que mereixen que les seves postures siguin tingudes en compte en qualsevol cas.

D’una banda hi ha els professionals que, interessats en la gestió i preocupats per la qualitat de l’atenció, han analitzat l’evidència publicada i n’han generat de nova i ens diuen que:

  • una mida de cupo suficient és imprescindible per a mantenir la competència professional,
  • disminuir la mida del cupo no redunda en la reducció de la massificació de les consultes ni en la disminució de la càrrega de treball
  • cal comptabilitzar de manera diferent l’activitat a la consulta. El nombre de visites no n’és una bona mesura. Apunten com alternativa la possibilitat de comptar episodis atesos i resolts
  • els bons professionals són capaços d’abordar més problemes, pacients de major complexitat i, en general, són més resolutius

D’altra banda hi ha la postura dels professionals que, ofegats per la consulta, sense temps d’analitzar ni gairebé de respirar, veuen amb horror la possibilitat d’haver de visitar més perquè augmentin els cupos.

Prenent una mica de distància sembla que cal diferenciar dues realitats:

  • molts professionals treballen ofegats per la massificació de les consultes i pateixen molt,
  • cupos més petits no milloren la massificació de les consultes.

Tots dos són fets que s’han de tenir en compte. El patiment dels professionals mereix una resposta urgent. Les respostes no són simples: la reducció del cupo no és sempre la millor solució; l’anàlisi de la tipologia de la població assignada i canvis en la microgestió de les agendes (per part de cada professional i de l’EAP en general) són, a bon segur, elements cabdals a abordar. Sense oblidar la formació dels professionals (fins i tot en eines de microgestió) i els canvis de rols que cal promoure entre els diversos membres d’un EAP.

Apuntem algunes consideracions més per al debat:

  • La situació en la qual es va decidir que 2000 era el nombre de pacients que permetia un equilibri entre manteniment de competències i qualitat, no és la situació actual. La població ha envellit i ha augmentat la complexitat de la seva atenció. La societat està més «malalta de salut» amb moltes expectatives i demandes de solucions a qüestions que no representen problemes de salut o per als quals no tenim resposta. Nosaltres hi hem contribuït, però no és tot culpa nostra, i en rebem les conseqüències. En molts territoris ha augmentat la presència de persones estrangeres, amb les dificultats afegides que té la seva atenció.

  • De la mateixa manera que quan es va fer la campanya “10 minuts” calia qüestionar-se 10 minuts per a què, ara cal qüestionar-se la mida dels cupos, en funció de si volem mantenir la nostra competència, si volem coordinar l’atenció al pacient en el seu pas pel sistema (cada vegada més complicat) o si volem recuperar aspectes de l’atenció que hem perdut (atenció a la dona, atenció pal·liativa..) o estem perdent (atenció domiciliària, atenció continuada i urgent). I també de si volem serveis de qualitat que incloguin i combinin adequadament accessibilitat i longitudinalitat, qualitat clínica i capacitat resolutiva, que és l’objectiu últim pel qual ens plantejem la pregunta.

  • Comptabilitzar el nombre d’episodis que atenem tampoc reflecteix bé l’activitat a les consultes. No és activitat amb valor registrar tots els malestars que esmenta el pacient i encara menys, prescriure un fàrmac per a cada malestar. Sí que ho pot ser, acollir el malestar, dimensionar-lo i retornar-li al pacient la seva gestió.

  • Cal replantejar les activitats a la consulta que ens gasten temps i no aporten valor en salut. En concret cal replantejar si l’actual model d’història informatitzada és útil i necessari. Si hem de qüestionar les exigències de complimentar la multitud de registres que ens demana el programa o hem de decidir en cada pacient què és allò que cal preguntar i anotar en funció del seu procés assistencial. Caldrà ser crític i actuar en conseqüència amb els objectius plantejats per les diferents direccions que ens portin a un ús excessiu de registres que consumeix un temps que podríem dedicar a mirar, escoltar i preguntar al pacient.

  • Hi ha professionals que atenen, amb poc suport i reconeixement, poblacions amb dificultats per a moure’s pel sistema sanitari i càrregues de malaltia i de patiment que tenen més a veure amb els determinants socials de la salut que amb l’atenció sanitària. Això no es mesura ni en el nombre de visites ni en el nombre d’episodis. Probablement ells i elles no necessiten més cupo per a mantenir la competència. Mereixen respecte, atenció i solucions.

  • Juan Simó apunta, en la seva participació, la importància que una implicació més activa d’infermeria podria tenir en la millora de la situació actual. Potser calen més infermeres, però no per a fer tècniques o augmentar els registres. Elles haurien de ser la porta d’entrada a l’atenció primària i les responsables de resoldre un alt percentatge dels motius de consulta. Per aconseguir una alta competència, igual que les metgesses, les infermeres necessiten les eines adequades en formació, suport i poder finalitzar els processos amb prescripció pròpia.

Podem mirar també què passa al nostre voltant. A Aprendiendo de los otros países europeos els autors expliquen que el cupo “ideal” depèn més de l’organització del sistema, dels centres, de l’agenda, de l’organització del treball, etc. que no pas de la seva mida ni dels propis pacients.

Benvingudes siguin les aportacions serioses i basades en dades (com ho són les dels autors del que comentem). Pensar i discutir és bo, ens ajuda a avançar! Compte amb les simplificacions: els eslògans són bonics, però a bon segur que ni 10 minuts per consulta ni disminució de la mida del cupo són solucions màgiques. Segurament tampoc ho són tornar al pagament capitatiu sense més. Les realitats són complexes i permetre que cada professional-centre gestioni les seves agendes i les seves consultes sembla raonablement positiu. La reducció del cupo i els 10 minuts per consulta no són la solució però en alguns casos en poden ser part.