Etiquetes

, , , , ,

Jornada Focap 12 novembre 2015 16-20h

Centre Cívic Cotxeres de Sants

Per a més informació clica aquí

Les DPOs a debat

Ponència de Marcel Cano Soler (filòsof)

Què són els “objectius”? Tothom estaria d’acord si diguéssim que “objectius” són les metes a les que es vol arribar, allò que es vol aconseguir, el fi o la finalitat de les nostres accions. Podem dir que, essencialment, tota acció humana està orientada a objectius. Si això és així, tota direcció està sempre dirigida a objectius.

Per què doncs, quan parlem de l’atenció mèdica, hem d’especificar un tipus de direcció que faci constar expressament els objectius? És que abans no existien objectius per a aquesta pràctica professional?

Òbviament, la resposta a aquesta darrera pregunta és sí. Les professions de la salut sempre han tingut un objectiu, o millor dos. El primer i principal, aquell pel qual un tendeix generalment a abocar la seva vida a una professió tan complexa i exigent, és el que s’anomena vocació. El segon, també important, és trobar una manera de generar els ingressos suficients per a, com a mínim, “viure dignament”. És possible que, com passa amb els mestres i professors, algunes persones hi vagin a parar per caramboles de la vida. No obstant, crec que es pot descartar que ningú comenci a estudiar medicina o infermeria amb l’objectiu de fer-se ric econòmicament.

Val la pena fer una parada en el final de la darrera frase del paràgraf anterior: “fer-se ric econòmicament”. Perque seria possible pensar en altres formes de fer-se ric: ric en experiència, en empatia, en solidaritat, en saviesa, en valors i en moltes altres coses. Coses que no són del tot “objectivables” ni “mesurables” però que formen part de les recompenses que les professions de la salut (i les de l’ensenyament) aporten als que decideixen fer l’arriscada aposta per elles.

Així doncs, si l’objectiu profund de la medicina és l’atenció a la salut de les persones, tot respectant la seva autonomia, i també el curar quan es pot i el consolar quan esdevé impossible cap cura, per què hem d’introduir altres objectius? Segurament aquests objectius deuen tenir a veure amb altres coses, potser complementàries, però no amb allò que és el moll de l’os de la medicina ja que, com hem dit, aquestes coses tenen que veure amb elements difícilment quantificables. Aquestes “altres coses” segurament tenen relació amb el que hem anomenat “segon objectiu” de les professions de la salut: la remuneració. Seria absurd dir que les persones no treballem també per a rebre una compensació econòmica. Fins i tot pels que – com el que escriu aquestes línies – es dediquen a la filosofia s’ha de tenir present aquella vella frase llatina que diu “ primum vivere deinde philosophari”. Amb l’estómac buit ni es filosofa ni es guareix. Però si col·locàvem aquest objectiu en segon lloc no era per que no sigui important, sinó per que ser metge, com ser professor, ens vincula de manera existencial i emocional amb la nostra professió. Sense haver fet vot de pobresa, els objectius d’aquestes activitats professionals van més enllà d’allò estrictament pecuniari.

Seguint amb la línia traçada podem dir que el principal dels objectius – l’estrictament professional – és el que essencialment podríem anomenar el propi de la professió. Aquell en que consisteix la raó última que ens condueix a la medicina o a la docència. En canvi, l’altre objectiu – l’econòmic – és un objectiu fonamentalment instrumental: ens ha de permetre trobar la manera de poder viure dignament.

Dit això, em sorgeix una pregunta: si allò quantificable, allò econòmic – sense desmerèixer la seva importància – és instrumental, no estem anteposant el mitjà al fi? No correm el perill de que l’eina esdevingui una raó en ella mateixa? Per què podria passar això?

Potser del que es tracta és, un cop més, de seguir la lògica pròpia de “l’homo economicus”. Aquell model d’ésser humà que, com ens explica sovint Lourdes Beneria, està a la base dels models econòmics neoclàssics. Un tipus ideal de persona que busca, per davant de tot i sobretot la maximització econòmica, l’increment continu dels beneficis. Un tipus d’humà que no pot entendre res que s’allunyi de la quantificació crematística. Si això és així queda clara la contradicció entre els objectius de la medicina i els de “ l’homo economicus ”. Una contradicció que és molt profunda i amb conseqüències que poden ser de gran abast.

Una d’aquestes conseqüències és la deshumanització de la medicina a través de la cientifització de la professió. La medicina es una professió fonamentada en la ciència però que no pot permetre’s de caure en el cientifisme. En altres paraules, la medicina ha d’utilitzar la ciència de manera beneficient, però el criteri de mesura de la seva eficiència no pot ser mai exclusivament científic, en consonància amb el que hem dit més amunt. Consolar, acompanyar, ser compassiu, escoltar són elements tan propis de la medicina com qualsevol coneixement científic i, en algunes situacions, fins i tot més importants.

Una altre risc és el de la desatenció i desconsideració de l’autonomia dels pacients, molt relacionada amb el que acabem de dir sobre el cientifisme. L’atenció fonamentada en objectius quantificables casa sovint malament amb decisions contràries a les recomanacions que es farien des d’una lógica estrictament centrada en criteris científics. I els pacients tenen tot el dret de seguir els seus propis criteris, encara que aquests siguin diferents o fins i tot contraris a la ciència. Justament, quan decidir des de la legitimitat de l’autonomia implica emprendre camins contraris a allò que consideraríem “millor” des d’un punt de vista científic, és quan se’ns apareix amb més claredat una de les tasques menys quantificables de la medicina: acompanyar en la decisió, tot respectant-la. Les persones poden tenir motius que la raó científica no podrà mai comprendre. Motius tan dignes de consideració com qualsevol altre.

Per finalitzar, i sense voler entrar en més qüestions que seran tractades en la xerrada, voldria referir-me a una idea que, per molt que sigui de difícil concreció i realització, em nego a considerar “utòpica” (en el sentit de “u-topos” és a dir de quelcom que no té, ni pot tenir, lloc). Aquesta idea té molt a veure amb la visió del món de qui escriu però penso que és compartida per cada cop més persones. Al que em vull referir és a la necessitat d’abandonar, d’una vegada per totes, la cosmovisió de “ l’homo economicus ”. El món, tal com ha estat construït en els darrers decennis és obra de qui pensa només en termes de maximització de beneficis. Per què no podem començar a pensar d’una altra manera? No seria possible i  desitjable substituir “l’homo economicus” per“l’homo éthicus”? Certament la resposta a aquesta pregunta no pot ser donada aquí, però també és veritat que aital resposta requereix que totes i tots, des de diferents disciplines, comencem a fer passos per a canviar la nostra mirada i enfocar-la cap a nous camins. Aquest canvi de mirada si que està directament implicat en el que aquí es tracta.

 

 

Advertisements