Etiquetes

, , , ,

El blog Avances en Gestión Clínica ens regala una importantíssima reflexió de Gustavo Tolchinsky (@gtolchinsky), metge internista, sobre l’actitud dels metges en l’atenció a les persones amb patologies cròniques avançades amb mala qualitat de vida, quan la seva situació es deteriora i acaben a l’hospital.eol

La tendència generalitzada a urgències és posar en marxa les mesures necessàries per a evitar la mort del pacient. Només a posteriori es fa evident que potser s’ha privat la persona de l’oportunitat de morir “bé”.  L’autor assenyala que “ser capaç de detectar el moment en què el pacient té l’oportunitat biològica de morir sense una agonia prolongada és tant important com conèixer a la perfecció els tractaments que poden ser eficaços per a estabilitzar el pacient que tenim al davant”.

Tan encertat és el post del Dr. Tolchinsky com el comentari del company Demetrio R Padilla on qüestiona per què aquests pacients acaben a l’hospital. Tenim un problema cultural que nega i oculta la mort com a horitzó de totes les vides, fins i tot en situacions en què la mort és el més natural. En aquest sentit, l’atenció primària té un paper fonamental, per la possibilitat que té de parlar del final de la vida i de treballar de forma longitudinal amb els pacients i les famílies. Però això no és possible sense la implicació i la dedicació dels professionals, sense els recursos i la formació necessaris per a poder donar a les persones una atenció pal·liativa que els permeti una bona mort.