Etiquetes

, , , , , , , ,

Juan Simó publica al seu blog Salud, dinero y atención primaria dos posts sobre les diferències en la despesa de personal en atenció primària i atenció especialitzada en els darrers anys, basant-se en les dades facilitades pel Ministerio de Sanidad, Servicios Sociales e Igualdad, en Estadística del gasto sanitario público, corresponents al 2013.

Al primer post, “Primaria vs especializada en gasto de personal: mal para primaria antes de la crisis y peor después”, l’autor conclou que des que les despeses de personal sanitari van arribar al seu màxim el 2009, la retallada ha estat d’un 15’4% a l’atenció primària i d’un 10’1% a l’especialitzada. Si afegim que la despesa de personal de l’atenció especialitzada entre 2002 i 2009 va augmentar un 9’5%  més que el de l’atenció primària, queda palès una vegada més el menyspreu que ara i abans mostren els polítics i gestors del sistema sanitari pel primer nivell assistencial. L’aposta per l’atenció primària amb què s’omplen la boca és un mer eslògan per aparentar interès per la qualitat i sostenibilitat del sistema sanitari. personalespecializadaprimariamileseuros

Tenint en compte que les retallades en salaris i reposició de vacants han seguit el mateix criteri en tots els nivells assistencials, es pot assumir que l’acomiadament i la precarització laboral han estat molt més intensos en l’atenció primària. En números absoluts, la retallada en despeses de personal supera l’estalviat en despesa de recepta de farmàcia. Aquestes dues partides han patit el 80% de les retallades.

Al segon post, “Gasto de personal de primaria y especializada por CCAA (2002 – 2013)”, s’analitzen aquestes dades per comunitats autònomes. A Catalunya, com a Aragó, Múrcia i Navarra, aquesta tendència de privilegiar la despesa de personal d’atenció especialitzada enfront de la d’atenció primària és encara més significativa.

Visibilitzar aquestes diferències podria ser només una justa reivindicació laboral. Però quan sabem que una atenció primària forta millora la salut de les persones, quan hi ha evidències que més metges de família i menys especialistes disminueixen la mortalitat d’una població, l’exercici de visibilitzar es transforma en denúncia d’unes polítiques que van contra la salut de les persones i la sostenibilitat del sistema.