L’article España, a la cola de Europa en camas de hospital por habitante publicat a El País fa referència a un un informe publicat recentment pel Ministerio de Sanidad on es comparen diferents sistemes sanitaris dels països de la UE.
Com assenyala l’economista consultat, els llits d’hospital per habitant no són un bon indicador de la qualitat d’un sistema sanitari ni de la salut de la població. El mateix passa amb altres indicadors tradicionalment utilitzats i que sovint apareixen en les reivindicacions legítimes de la ciutadania que vol defensar un sistema nacional de salut universal i de qualitat i que també són esgrimides pels polítics i gestors, quan les xifres els són favorables. La despesa sanitària com a percentatge del PIB pot estar ben o mal utilitzada en benefici de la salut de la població; la salut percebuda es pot veure influenciada per factors aliens a la salut.
L’important, en el segle XXI no serà el nombre de llits (ni el d’intervencions, ni molt menys el d’hospitals…) sinó el nombre de solucions donades a les necessitats dels ciutadans. Com a ciutadà m’és igual tenir menys llits d’hospital, si m’asseguren un dispositiu assistencial capaç d’operar-me d’apendicitis si ho necessito i d’atendre correctament, en el meu domicili (per què no..?) el postoperatori.
Que un malalt passi unes quantes jornades “ingressat” a urgències no és tolerable i cal donar-hi solució, però cal fugir del simplisme a l’hora d’explicar el col·lapse de les urgències hospitalàries. Potser hi té a veure:
- el tancament de punts d’atenció continuada en l’atenció primària,
- l’incentiu per donar altes hospitalàries precoces,
- l’absència de metge d’atenció primària de referència durant el període estival per la nul·la contractació de substituts durant les vacances,
- el cas omís a les recomanacions dels metges de capçalera respecte a les necessitats d’atenció dels pacients en altres nivells assistencials,
- la manca de coordinació i comunicació reals i efectives entre l’atenció primària i els hospitals i la resta de dispositius i recursos sanitaris,
- el trencament de la universalitat de l’atenció que deixa les urgències com a única porta per l’atenció sanitària de molts ciutadans
- i altres factors que s’han de tenir en compte a l’hora de buscar respostes.
El que sí és un desastre sanitari, per la salut dels ciutadans i pel mateix sistema, és haver abandonat l’idea d’una atenció basada en l’atenció primària per una atenció basada en les urgències.
FoCAP 
Santiago Marimon said:
Interessant i necessari New post. Crec que també caldria estudiar un altre causa del col·lapse d’urgències:
La demanda de places de centres d’internament sociosanitari sembla ser que ha baixat, considerant-ho en relació a l’increment de persones d’edat que fins ara eren sol·licitants. Una explicació que en donen responsables d’aquests centres és que, amb la crisi, moltes famílies en situació precària prefereixen “viure” de la pensió de l’avi (potser el principal ingrés familiar) que tenir-lo a un sociosanitari al que hauria d’aportar la seva pensió. A la casa familiar no tindrà l’atenció dels auxiliars d’infermeria, ni rebrà tota la prevenció que els hi aporten. Al primer agreujament, derivat de la manca de prevenció o potser simplement per no entendre que li passa, el portaran a urgències.
S’estan substituint auxiliars que fan prevenció programada, per metges/ses i infermers/es que han d’anar a “la que els hi caigui”…que ja era prou gran ?
Com ha incrementat l’edat mitja dels qui van a urgències? (De fet no van, sempre els porten…els qui per imperiosa necessitat han de viure de la seva pensió i mereixen més comprensió que culpabilitat)
Santiago Marimón
675 90 91 42
Participant en la Via Catalana l’11-9-2013 i en la V de l’11-9-2014…esmolant ben bé les eines