Etiquetes

, , , , ,

https://i2.wp.com/blog.cristianismeijusticia.net/wp-content/uploads//1324028554899ciesdn.jpg[PASU_Cat] Des de la Pasucat en no poques ocasions hem comentat que la resposta professional als horrors del RD16/2012 ha estat tèbia, per no dir escassa o, si ens deixeu, vergonyosa. Quan passi un temps i tirem la vista enrere, molts hauran de preguntar-se a què es dedicaven mentre es dinamitava un sistema sanitari que, amb els seus defectes, gaudia d’una qualitat incommensurable com era la tendència a la universalitat efectiva. Per catar el veritable valor d’aquesta qualitat només és necessari agafar la maleta i passejar-se per altres països i preguntar per les diferents modalitats d’accés al sistema, les limitacions d’aquestes i les dramàtiques conseqüències de considerar que la cura de la nostra salut ha de recaure a les nostres pròpies mans.

Com gairebé tot, aquesta apatia professional (no els van explicar en classe quant guareix l’equitat?) té honroses excepcions i recentment hem pogut tenir notícies d’una d’elles. A principis d’abril s’ha celebrat a l’Escola Andalusa de Salut Pública de Granada la V Conferència Europea sobre Migracions, Minories Ètniques i Salut. Tots els participants han consensuat una declaració de recomanada lectura i anàlisi. Ens permetem la llicència de, a més d’enllaçar-la, recollir aquí les seves 5 punts principals per facilitar la lectura:

– En primer lloc, les polítiques d’austeritat impliquen que moltes persones, migrants i no migrants, s’enfrontin a un empitjorament dels seus ja precàries condicions, amb conseqüències negatives per a la seva salut i el seu benestar. Les persones migrants, que solen acceptar aquells treballs que ningú més vol, els quals impliquen salaris molt baixos, precarietat i freqüent perillositat, són especialment vulnerables.

– Segon, les persones prèviament vulnerables sofreixen amb major força els impactes de retallades en serveis socials i sanitaris. Entre elles, hi ha moltes persones migrants que poden tenir necessitats no cobertes en salut física i mental com a conseqüència de condicions abans, durant o després del procés migratori i que ara han de fer front a l’empitjorament de l’accés a aquests serveis.

– Tercer, alguns països han utilitzat la crisi econòmica per reduir el dret als serveis soci-sanitaris, en alguns casos centrant-se específicament en les persones migrants indocumentades, amb les repercussions evidents que aquest fet comporta per a la salut d’aquestes persones.

– Quart, en alguns països, les cada vegada més severes restriccions imposades sobre les persones migrants indocumentades, inclosos els períodes perllongats de detenció en instal·lacions deficients, representen una greu amenaça per a la salut física i mental d’aquestes persones.

– Cinquè, en alguns països estem detectant un auge de la xenofòbia, que condueix a la discriminació i la violència contra les persones migrants i minories ètniques de llarga tradició, especialment les persones Roma, amb repercussions en la seva salut i accentuant les barreres amb les quals es troben per accedir a una adequada assistència sanitària.

A aquesta crida per part d’aquests professionals hem d’afegir-li les recents recomanacions de la relatora especial de les Nacions Unides, en les quals recorda a les autoritats espanyoles que la nova legislació espanyola incompleix les normatives europees sobre drets humans i que és responsabilitat de l’estat espanyol assegurar el dret a la salut de totes les persones, incloent les migrants, sigui el que sigui la seva situació. Ningú podrà en el futur justificar-se al·legant desconèixer les devastadores conseqüències d’aquesta reculada de drets i valors, seguirem impassibles davant l’apartheid sanitari que vivim?

Declaració de Granada